Patrimonio militar de la isla

Conoce la isla

En aquest apartat realitzarem un resum del patrimoni militar existent de l'illa d'Eivissa.

Com bé se sap, aquesta illa ha estat envaïda per diferents civilitzacions en el transcurs de la història: fenicis, púnics, romans, bizantins, vàndals, àrabs i cristians...

La importància estratègica de l'illa al Mediterrani, equidistant entre la costa peninsular i el nord d'Àfrica, la va convertir en objectiu de grans civilitzacions i imperis. Per aquesta mateixa raó tenim avui dia un patrimoni històric militar de tan immens valor el qual intentarem donar una pinzellada en aquest breu apartat de la web.

Bombardeig del Deutschland

El conegut com a “bombardeig del “deutschland” va tenir lloc a Eivissa, el 29 de maig de 1937, en el transcurs de la guerra civil espanyola.

Per a entendre tot això que va succeir en el Deutschland a Eivissa, hem de retrocedir a la signatura del Tractat de Versalles de 1919, on els països que van vèncer la Primera Guerra Mundial (els Estats Units, Gran Bretanya, França i els altres estats aliats) van imposar a Alemanya, la desmilitarització i reducció dels armaments, i, a més, de la prohibició de construir tant nous tancs, submarins, com avions, fins que no passessin vint anys i, sent permès només mantenir els sis cuirassats antics que tenia.

No és fins a finals dels anys vint, que Alemanya inicia a poc a poc la seva recuperació i innovació, i crea una sèrie de tres cuirassats nous, els coneguts com a “cuirassats de butxaca”, que van nomenar com, Deutschland, Admiral Scheer i Admiral Graf Spee.

El primer de la sèrie va ser el Deutschland, posat en graderia en la drassana al febrer de 1929, i posat en marxa en 1933. El Deutschland era un vaixell de 187 metres d'eslora, 15.900 tones, i amb tres grans innovacions, com la soldadura, per a reduir el pes del casc, la substitució de propulsió de calderes i turbines de vapor per motors vuit motors dièsel, i la les bateries navals, en lloc de dues torres dobles, una sola de tres. A més, conscients que havien perdut la Primera Guerra Mundial, van dissenyar aquest vaixell capaç d'interceptar i interrompre les comunicacions entre els Estats Units i Europa.

En quant als altres vaixells que van construir els alemanys, el Admiral Scheer el seu nom va ser destinat a Kiel el 1915 i llançat el 1916. El seu armament principal consistia en vuit canons de 30,5 cm en quatre torres bessones, i tenia una velocitat màxima de 21,3 nusos. Durant la guerra va participar en el mar Bàltic i l'Atlàntic Nord, participant en incursions comercials i proporcionant suport per a la campanya de submarins contra els combois aliats. Va ser enfonsat el 1945 per bombarders britànics.

En quant al Admiral Graf Spee, va passar la major part de la Segona Guerra Mundial a l'Atlàntic Sud. El 13 de desembre de 1939, l'Almirall Graf Spee es va trobar amb les forces britàniques a l'Atlàntic sud i va ser greument danyat en la batalla posterior coneguda com la Batalla del Riu de la Plata. El capità de l'Almirall Graf Spee va decidir enfonsar el vaixell en lloc de córrer el risc de més danys i pèrdua de vides. L'Almirall Graf Spee va ser l'únic gran vaixell de guerra alemany enfonsat durant la guerra.

Tot va començar quan el 26 de maig de 1937, els republicans, nouvinguts a la Unió Soviètica, denominats “Katiuskas”, van realitzar una sèrie de bombardejos sobre Palma i Eivissa, causant la mort de sis oficials i nombrosos ferits.

Una flotilla alemana, encapçalada pel Deutschland, en tenir coneixement del succeït, va posar rumb a Eivissa, i poc després dos bombarders dels Katiuskas van bombardejar el Deutschland causant 22 morts i 83 ferits i el vaixell tranquil greument danyat.

Al final, la versió oferta a Alemanya per a evitar que els soviètics entressin en guerra amb ells va ser que els pilots republicans van confondre un cuirassat alemany amb un creuer a Canaries perquè aquest vaixell estava fos de la seva zona de control i van disparar abans de res, un avió.

Torres defensives

Les torres de defensa són edificacions que es van construir al voltant d'Eivissa i Formentera en els segles XVI i XVIII per a vigilar l'entrada de vaixells desconeguts i pirates que en aquella època causaven estralls entre la població.

El sistema defensiu a Eivissa estava format per 9 talaies que van ser aixecades en el perímetre de costa a conseqüència de l'elevada inseguretat que existia davant l'amenaça dels atacs marítims: primer dels turcs i els pirates i, posteriorment, de les esquadres angleses franceses i holandeses. El cancioner tradicional eivissenc va recollir moltes històries de segrestos d'habitants de les illes que van ser segrestats després d'una incursió pirata.

De les nou torres que es van construir a Eivissa, dues d'elles estan situades en un lloc especial. Es tracta de les torres construïdes a les esglésies de Santa Eulària i Sant Antoni, i que avui dia es troben integrades en el temple religiós. La torre de l'església de Sant Antoni té la particularitat de ser l'única de planta rectangular.

Quan es parla de les torres de defensa d'Eivissa habitualment es fa referència a les següents 7 edificacions costaneres que queden : Torre donis Carregador de sa Sal Rossa, Torre de ses Ports, Torre d’en Rovira (o de Comte) , Torre donis Cap d’en Campanitx, Torre donis Cap donis Jueu (o donis Savinar), Torre donis Port de Balansat (o donis Molar) i Torre donis Port de Portinatx.

Estret de la pagina web “ https://www.ibiza5sentidos.es/visita-ibiza/lugares-de-interes/torres-de-defensa/ “

Les torres costaneres tenien diferents usos. En primer lloc, per a establir un sistema de comunicació entre es vigilants de ses torres i la població eivissenca utilitzant diferents senyals. A l'interior de les torres s'emmagatzemaven gran quantitat de llenya seca i branques verdes. Si era necessari avisar a la població d'Eivissa d'algun perill durant el dia, s'encenia una foguera de branques verdes sobre la torre perquè el fum alertés i donés temps a arribar a l'església més pròxima que feia de refugi. Si el perill aguaitava de nit, era la llenya la que es prenia, perquè una gran foguera fos visible.

El sistema de vigilància mitjançant aquesta xarxa de torres de defensa estava en funcionament principalment entre els mesos d'abril i setembre, en els quals la navegació era més senzilla i la possibilitat d'atacs era major. Totes les illes que disposaven de torres estaven vigilades i coordinades per un grup de vigilants que, situats en llocs molt exposats a atacs havien d'enfrontar-se a situacions realment perilloses. A ells deu Eivissa la seva seguretat fins al segle XIX.

Habitualment estaven dotades de “ matacanes “ i “almenas” per a la seva defensa. L'estructura de les torres era de parets de murs molt gruixudes per a resistir possibles atacs. La planta era circular i amb forma de tronc de con.

Totes les torres van ser construïdes seguint uns patrons comuns. Disposaven de diversos pisos en els quals la planta superior era una terrassa on es podien encendre les fogueres. En la planta baixa no existia cap porta (en l'actualitat, moltes torres sí que disposen de portes en la planta baixa, ja que van ser modificades per a donar-los un nou ús). Per a accedir a l'interior de la torre era necessari escalar mitjançant una escala de corda o de fusta, que podia ser retirada en cas d'atac enemic.

Altres edificis defensius de Eivissa (esglésies i torres predials)

Juan Bautista Calvi, enginyer militar que va dissenyar de la murada d'Eivissa va entendre les necessitats de defensa de altres zones de l'illa a part de la zona de dalt vila. Per exemple, en la zona de sa penya podem trobar una garita, anomenada la “torre del mar”, s'encarregava de defensar la zona del port junt a un mur que ja no es conserva que envoltava el barri desde el baluard de Sant Joan.

Altres estructures que podem trobar encarregades de la defensa son algunes finques amb pròpies torres de defensa adossades, solien ser de la gent amb més poder adquisitiu, es coneixen com les torres predials. Solien ser cases lluny de la fortalesa de dalt vila o esglésies ja que en cas de un atac no hi hauria temps a buscar refugi a l’intra mur, podem trobar un gran nombre d’elles al pla de vila i a ses salines, se en conserven alrededor de 50.

Les esglésies fortificades van construir-se aproximadament al segle 15, aquestes van jugar un paper molt important en la defensa de l’illa ja que era el refugi principal de la gent a la resta de pobles. Les que compten amb un carácter més defensiu per la seva arquitectura a destacar son les dels següents pobles:

Església de Sant Antoni: Segona més antiga de l’illa, consolidada com una gran fortaleza davant les invasions berberiscas.Compta amb una gran torre de base quadrada i un aspecte clarament defensiu. Es coneix que la porta era de ferro per a que no es pogués cremar. Un pou dintre garantia d’aigua potable als refugiats per si l’atac s'allargava. Desde el campanar es rociava als atacants amb oli bullint Està documentat que dalt la torre havia dos canyons.

Església de Sant Miquel: Única amb planta de creu, també es situa dalt d’un “Puig de Missa” com la anomenada anteriorment. Segles després la seva última obra va suposar l’eliminació dels merlets aunque actualment encara es pot apreciar el seu carácter defensiu.

Església de Jesús: Durant la reforma de l'església de jesús es van donar compte que la primera idea en construirla no va ser amb la intenció de ser un edifici encarregat de la defensa sino que era un simple temple. Pero a posteriori es va reforçar per a la propia defensa.

Església de Sant Jordi: El seu origen es de ser només un torreó defensiu amb una capilla el cual en un futur es va amplia. Es caracteritza per estar plena de merlets al seu voltant i per el seus murs mestres oblics.

Església de Santa Eulalia: Algun investigadors defensen inclòs que va ser obra de Calvi, es va alçar per a contrarestar els atacs dels corsaris turcs i nord africans. Es troba situada just al damunt d’un turó com a lloc estratègic conegut com “Puig de Missa”, ja que al seu alrededor es trobaven els molins fariners, objectiu clar durant les invasions. La torre amb la que compta es va construir a posteriori, cargaba amb dos canyons de bronze.

Església de Sant Miquel: Única amb planta de creu, també es situa dalt d’un “Puig de Missa” com la anomenada anteriorment. Segles després la seva última obra va suposar l’eliminació dels merlets malgrat actualment encara es pot apreciar el seu caràcter defensiu.

Batería militar / Búnker de Sa Caleta

La bateria antiaèria de sa Caleta va ser projectada l'any 1940 dins de l'anomenat “Pla 1940” o “Pla Kindelán”, pla de fortificació de costes en el marc internacional de la segona Guerra Mundial. Es pretenia contrarestar a l'invasor abans que aconseguís el desembarcament, tot això a part de la defensa antiaèria. Per aquest motiu els dos canons antiaeris defensaven l'aeròdrom donis Codolar i el port de Vila, objectius estratègics militarment parlant en cas de conflicte bèl·lic i estava preparada per a allotjar una guarnició de soldades i equipada amb nius de metralladora que permetien fer front a un eventual desembarcament de tropes enemigues.

Conseqüència del final del conflicte mundial va ser que la funció de la bateria de sa Caleta, que mai va entrar en acció, va passar completament a un segon pla i la seva dotació humana, a partir dels anys 50, es va reduir a mínims, aconseguint més aviat funcions de manteniment de les instal·lacions. Llavors es deia bateria B-52. Va ser definitivament abandonada per l'exèrcit l'any 1962, i es van retirar d'allí les peces d'artilleria.

1) Es constata que la major part de la descripció i la documentació planimetrica de la present memòria ha estat facilitada per Joan J. Serra Rodríguez el que aquesta realitzant treballs de recerca sobre la bateria militar.

Descripció física dels elements patrimonials.

Les parts fonamentals del conjunt són les següents:

Caserna. Edifici principal de l'assentament militar, destinat a allotjar la tropa i els comandaments de la bateria. Compost per una crugia de cinc metres de llum, de planta en O, al voltant d'un pati obert, on es distribueixen les diferents dependències. Té tres mòduls principals, a més de diversos annexos i afegits amb ús de magatzem.
Aquests tres mòduls, amb accessos independents i sense comunicació interior entre si són:
Dormitori de tropa. Situat en la crugia central, té annexa una dependència de serveis higiènics, equipada amb plaques turques i lavabos.
Cuina-menjador. Ocupa l'ala de llevant de la caserna, i està formada pel menjador de la tropa i la cuina, que disposa també d'un rebost.
Pavelló d'oficials. Ocupa l'ala oest i es troba compartimentat en diverses dependències, destinades a allotjament d'oficials i sotsoficials, disposant dels seus propis serveis higiènics diferenciats dels de la tropa. Els paviments són de formigó polit i la coberta és de teules, d'un sol vessant amb arracada cap a la façana, la qual cosa permet recollir l'aigua pluvial en un canaló perimetral. En el centre del pati d'armes hi ha la cisterna, actualment farcida de ruïna i amb el brocal parcialment desaparegut.
Cos de guàrdia. Es tracta d'una construcció de poc menys de 18 m² de superfície interior, coberta amb teules d'un vessant. Murs mestres de maçoneria amb cantons i brancales de blocs de formigó. El forjat de coberta és de bigues de ceràmica armada i assemblat ceràmic.
Casa d'artificis. Es tracta d'una construcció situada just enmig de la mola de sa Caleta. Estava destinada principalment a la guarda de material explosiu i les espoletes dels obusos. Té planta quadrada, de poc més de 17 m², amb murs de maçoneria, i paraments originalment arrebossats tant per l'interior com per l'exterior. La coberta era de dos vessants.
Garites. Una d'aquestes situada just en l'entrada del camí està actualment desapareguda. De la segona es conserva només la base, tenia planta hexagonal, situada al costat de la casa d'artificis.
Cantina. Estava instal·lada en la planta superior d'una caseta-escar, situada en l'extrem sud de sa Caleta. Es van fer algunes petites reformes com la modificació de les finestres i tal vegada la construcció de la xemeneia, situada en una cantonada de l'estada. Compta amb un paviment de rajoles d'argila de 20 x 20 cm, sostre amb bigues de fusta i tegell amb capes d'alga, carbó i argila.
Nius de metralladora. Existeixen quatre. Es tracta de casamatas de planta rectangular, amb una amplària d'al voltant de dos metres, i tancament en forma d'absis poligonal, on se situen dues espitlleres horitzontals eixamplades al voltant de 20 cm d'alt i prop d'un metre d'ample per a disparar les metralladores. La volta que cobreix l'espai central està construïda amb grans peces de formigó en massa, la coberta del tancament frontal, desapareguda en tots els casos, havia de tenir forma de mitja piràmide, acompanyant la secció de la volta principal. Estan dissenyades i dimensionades per a acollir dues metralladores. L'accés a cadascun dels nius es realitza a través de trinxeres excavades en el terreny.
Niu de metralladora núm. 1. Situat just en un racó de sa Caleta, sota un aflorament rocós, avui integrat en construccions més modernes. Es conserva convertit en magatzem.
Niu de metralladora núm. 2. Situat al costat S del torrent. És el que es conserva en millor estat, si bé ha perdut el tancament frontal amb les dues troneres i la part de coberta corresponent.
Niu de metralladora núm. 3. Al costat del camí d'accés a l'establiment. La coberta està enfonsada. Estava comunicat amb el niu núm. 2 mitjançant una trinxera, avui pràcticament desapareguda.
Niu de metralladora núm. 4. Situat en el centre de la mola de sa Caleta, al costat del segon lloc de comandament. Té característiques diferents als altres, amb planta poligonal i unes dimensions una mica més grans.
La bateria. Composta per les casamatas per a les peces d'artilleria i de la instal·lació telemètrica per una sèrie d'estructures subterrànies, formada bàsicament pel lloc de comandamiento, el dipòsit de munició i les galeries i escales d'enllaç entre aquests amb els assentaments de les peces. Es tracta d'un sistema independent de la resta d'instal·lacions.
Galeries subterrànies. Des d'un punt de vista de la tipologia funcional de les bateries, aquestes galeries es classifiquen en g. d'accés i g. d'enllaç. L'amplada és de 1,40 m, suficient per a permetre còmodament dos sentits de circulació. Els murs estructurals són de formigó encofrat en una doble paret formada amb els blocs de formigó en massa de la que ja hem parlat, que s'utilitza també en l'estructura mural de les esplanades dels canons i en la muralleta del canaló de recollida d'aigües pluvials de la teulada de la caserna. La galeria està coberta amb volta de canó rebaixada, executada amb formigó. Tots els paraments interiors estan revestits amb un esquerdejat, originalment blanquejada, i és més que probable que els paraments exteriors dels murs i de la volta estiguin també esquerdejats, amb una finalitat de protecció. Així mateix, a més del paper de ventilació interior que compleixen les portes i escotilles d'accés, aquests espais subterranis estan ventilats mitjançant conductes de 20 x 20 cm de secció que emergeixen a l'exterior a manera de xemeneia oblic. Aquests conductes estan construïts amb blocs prefabricats.
Dipòsit de munició. Es tracta d'un element tipològic propi de les bateries, destinat a emmagatzemar la munició que s'havia de disparar amb els canons. Donava servei a dues peces. S'accedeix a ell mitjançant escales i el municionamiento era a mà. Disposa d'un conducte de ventilació de 20 x 20 cm de secció, semblança als quals trobem en altres trams de la xarxa de galeries, obert en la línia de clau de la volta, que emergia a l'exterior mitjançant una espècie de xemeneia actualment escapçada i plena de ruïna.
Les casamatas de les peces d'artilleria. Les casamatas pertanyen a un model emprat sovint per la Comandància d'Obres de Balears en la dècada de 1940. Tenen forma cilíndrica, amb un diàmetre total de més de 7 m, el gruixut mur estructural, d'al voltant d'1 m, és de formigó ciclopi amb paraments de fàbrica a manera d'encofrats perduts. El parament exterior és de maçoneria de pedra i el de dins és la peça prefabricada de formigó en massa. El passadís perimetral, destinat al personal auxiliar de la bateria (servidors, telefonista, etc.), està protegit per una visera de formigó armat. En el centre del passadís hi ha la plataforma d'assentament de la peça, de forma cilíndrica, amb els perns per a la fixació de la base giratòria del canó. També disposen d'escala d'accés directe des de l'exterior. Disposaven cadascuna de les dues peces d'artilleria Vickers 101.6.
Lloc de comandament. Format per dues estructures clarament diferenciades: una subterrània, formada per una sala cuadrada coberta amb volta, d'al voltant de 9 m², i una en superfície, destinada a situar el telémetro. Aquesta última presenta característiques arquitectòniques semblants als de les casamatas de les peces. El passadís perimetral, ocupat en part per una doble escala, per on s'accedia al telémetro.
Segon lloc de comandament. Va ser construït en substitució de l'original en haver-se desprès perillosament el penya-segat. És gairebé idèntic a l'original, encara que de disposició simètrica en planta respecte a aquell. Disposa d'una fornícula encastada al mur, que correspondria a l'escotilla de baixada al lloc de comandament. Té adossada una petita estada amb teulada d'un vessant, actualment enfonsada. Si s'ha de jutjar pels indicis que es conserven, l'estructura de coberta era de cairats de formigó armat i assemblat ceràmic, sobre el que s'assentaven directament les teules mitjançant un llit de morter.
Annexos, cuina i estable. Just darrere del cos de guàrdia i assemblat en la ribera meridional del torrent, hi ha les restes d'una construcció formada per dos espais independents juxtaposats, amb una superfície d'al voltant de 56 m², el paviment està a uns tres metres per sota de la rasant superior. La seva faisó és de caràcter tradicional. Estava situada la quadra de la bateria. A poca distància de la caserna hi ha un dipòsit d'aigua, de més d'un metre cúbic de capacitat.

Estat de conservació

L'estat de conservació dels béns patrimonials la declaració dels quals es pretén resulta desigual. Les galeries subterrànies es troben molt ben conservades, mentre que la part exterior de les casamatas han sofert efectes, no excessivament greus, de l'erosió. La caserna, en canvi, es troba en avançat estat de ruïna, tenint la major part dels sostres derrocats, igual que succeeix amb la casa d'artificis i la quadra. En canvi, l'edifici del cos de guàrdia es troba en relatiu bon estat igual que el de la cantina. Els nius de metralladora presenten un estat diferent segons cada cas. En resum pot dir-se que el global d'aquestes construccions militars és recuperable, per la qual cosa es necessita un o diferents projectes de rehabilitació.

Justificació de la declaració

La bateria de costa de sa Caleta és la millor conservada, en el seu conjunt, de tota una sèrie d'instal·lacions paral·leles del mateix tipus, que tenien com a finalitat la defensa marítima i aèria de la ciutat d'Eivissa, entre les quals cal esmentar és Corb Marí, Cas Serres de Dalt, és Soto, s’illa Grossa, el cap Martinet, etc. Les seves restes materials són el testimoniatge palpable d'una història ja passada, que amb les exigències del seu propi temps, no feia més que reproduir els sistemes de protecció de la ciutat des de temps immemorials. Sistemes, tots ells, històricament irrepetibles i que mereixen la seva protecció i conservació a fi de perpetuar el record i transmetre'l a les generacions futures.